Descendents: «De terra endins, de mar enllà»

Por Matilde Alcaraz

Un equip de Canal 9 va localitzar descendents de moriscos valencians a Tunísia. «Ser morisc és una identitat; eres diferent dels altres tunisians», diu un testimoni

Jo sóc Hanène Zbiss, que en valencià vol dir Llopis, jo sóc morisca valenciana». «Jo sóc Moez Chtiba, jo sóc morisc valencià». És la veu dels descendents dels moriscos valencians i l’hem recollida a Tunísia. En un apassionant viatge que l’equip de Dossiers, el programa de reportatges de Canal 9, hem fet per a elaborar el documental De terra endins, de mar enllà amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos.

Han passat 4 segles però estos homes i dones saben que si miren mar enllà troben l’origen del seu cognom. Els seus avantpassats foren expulsats de l’antic Regne de València, se’ls considerava traidors a la monarquia i tot i que els havien batejat mai no s’integrarien ni serien bons cristians, perquè d’amagat continuaven fidels a l’Islam. 130.000 moriscos valencians creuaren obligats la Mediterrània. Eren de la Vall del Vinalopó, de la Marina i Safor, de la serra d’Espadà, de la vall del Túria, de la vall alta del Xúquer, i deixaren ací cases i terres, però també costums i tradicions que el pas del temps no ha pogut esborrar. Cuinaven amb oli d’oliva, menjaven tots de la mateixa paella, feien dolços amb mel i ametla, cultivaven la terra traent-li el màxim profit, feien séquies, assuts i pous, eren destres en la ceràmica i en els oficis manuals i tenien un paisatge i una manera d’entendre la vida que també s’emportaren al nord d’Àfrica. «Els valencians arribaren a Tunísia amb una identitat més forta que els altres moriscos de la península. Mantingueren eixa identitat i es quedaren a Zaghouan, Soleiman, i una bona part a Testour», així ens ho explica Raja Yassine Bahri, catedràtica de la Universitat de Tunis qui ens acompanya en este viatge per la geografia morisca al nord de Tunísia. La primera parada la fem a Testour, un poble fundat al segle XVII pels moriscos expulsats. Està a 80 quilòmetres de la capital, té uns 12000 habitants i és el poble més morisc de tota Tunísia. Testour té una plaça al centre, i això és desconegut en l’urbanisme àrab medieval, però els moriscos enyoren les seues places i en construeixen als pobles que funden. Fins i tot feren una plaça de bous, de la qual hui no queden restes. També té un carrer principal on està el mercat, amb altres perpendiculars i un traçat molt linial, amb cases que tenen balcons i finestres que donen al carrer, sostres amb teules, i patis interiors on creixen gesmilers, oliveres o tarongers.

Abdelhakim Slama Gafsi, el director del Patrimoni Morisc de Tunísia, ens obri les portes de la mesquita de Testour i impressiona vore que el mihrab, el lloc cap a on han de mirar els que resen, és com un altar cristià. «Esta mesquita és única al món islàmic perquè té un rellotge en el minaret i a més el minaret és molt semblant als campanars de l’Espanya cristiana de l’època», ens conta Gafsi. Ací a Testour coneixem la familia Zbiss. Tots saben que el seu cognom vol dir Llopis perquè un dels més reconeguts historiadors de Tunísia, Slimane-Mostafa Zbiss va dedicar la seua vida a l’estudi de les seues arrels. Ara és la seua neta Hanène la que porta orgullosa el cognom. És periodista i treballa en la difussió del passat morisc igual que va fer el seu iaio. «Ser morisc és una identitat. Eres diferent dels altres tunisians, tens els ulls clars, la pell clara i amb seguretat un sap que és morisc». Així expresa Hánene el seu sentir morisc. Ella té els ulls verds i la pell blanca, com la majoria dels descendents dels moriscos expulsats.

Continuem a Zaghouan, la ciutat de les fonts li diuen, perquè els manantials d’ací són els més clars i nets del pais. «Només amb l’aigua de Zaghouan es podia rentar la xexia, el bonet típic de Tunísia, una indústria monopolitzada pels moriscos que han mantingut en secret la tècnica d’elaboració», això ens ho apunta l’arqueòleg Gafsi que a més ens descobreix que la família Balma, una de les més influents del pais, podria vindre de Palma de Gandia, segons els estudis de Mostafa Zbiss. Esta familia d’origen valencià es va fer rica amb el negoci de la xexia. Però els moriscos no només fabricaven xexies també feien «mitges esferes de llana que posaven de dos en dos en els pits de les dones per a mantindre’ls alts. Estes copes es deien cabbous sax, o copes de Sax, una especialitat d’este poble de l’Alt Vinalopó que els moriscos portaren a Tunísia», així ho relatava l’arqueòleg Zbiss en els seus estudis sobre les tradicions morisques valencianes portades a Tunísia.

A Zaghouan de seguida es corre la veu de que hi ha un equip de televisió valenciana gravant un reportatge sobre moriscos i pel carrer ens aborda Moez Chtiba. Orgullós ens diu que sap que el seu cognom vol dir Xàtiva perquè segons li han contat els seus pares d’allí van ser expulsats els seus avantpassats. Diu Moez: «Ser morisc per a mi és una època històrica que ve de València, una civilització, una cultura, art, agricultura i totes les manifestacions culturals que existien a València i que han rebut Tunísia i Zaghouan particularment».
De Zaghouan viatgem a Ghar el Mel (gruta de la sal), on el sol cau a plom un migdia d’estiu. Entrem al bar de la plaça i la sorpresa arriba quan els que juguen a les cartes, a «l’escoba», ens diuen que venen de València… Són els Cristo, els Blanco, els Kachwandi o Khsiba… i de seguida s’ofereixen a compartir paraules que ens són comunes: carreta, camisa, saruel… La catedràtica Raja Bahri ja ens havia dit que els moriscos havien introduit a Tunísia un pantaló especial, el saragüell i que els llauradors de l’horta de Ghar el Mel portaven saragüells al segle XVII. Ara, 4 segles després, descobrim que estos bancals són com els de l’horta valenciana.

Entre 50.000 i 80.000 moriscos arribaren a Tunísia al segle XVII. Molts d’ells eren valencians i en l’equipatge portaven també llegendes i tradicions. La familia Daas, de Zaghouan, ens prepara en el pati de sa casa un pastís, el kaak warka, una espècie de rotllet d’ametla i farina on diuen que els moriscos amagaren les joies per poder treure-les quan els van expulsar. Són llegendes de famílies que porten cognoms com ara Lacanti, Balencian, Balma, Sachi, Zbiss, Lixi, Chtiba, llegendes de moriscos que un dia hagueren de rodar el pany d’unes cases que estaven terra endins, però s’emportaren la clau mar enllà i ara molts dels seus descendents encara la conserven i ens la mostren. Llegendes que han passat de pares a fills i que hui, espigolant en eixa memòria morisca, l’equip de Dossiers, ha pogut recuperar en el reportatge De terra endins, de mar enllà.

Fuente: levante-emv.com